Marisa Cerdó i Capellà és des de 2005 vocal de la Junta
Directiva de l’Obra Cultural Balear i, des de fa uns mesos,
exerceix també la funció de portaveu de l’entitat. En
aquesta entrevista ens comenta com veu l’OCB el procés
de normalització lingüística i ens explica quines passes
haurien de fer les institucions de les Illes Balears per recuperar
la llengua pròpia després de segles de persecucions.
Per què és important defensar, protegir i potenciar
la nostra llengua?
La llengua no és només un codi de comunicació. Una
llengua és, com diu un llibre editat per l’Ofi cina Europea
de Llengües Minoritzades , “l’ADN d’un poble, el
seu codi genètic, és molt més que un simple conjunt
de sons, de caràcters, de paraules i de gramàtica. Conté
la memòria col·lectiva d’una comunitat i està associada
moltes vegades amb els diferents àmbits de les
relacions socials, dels valors morals, dels punts de vista
polítics i de les tradicions”.
La llengua és un signe d’identitat d’un grup humà, manifesta
tota una història intransferible, la seva, i, al mateix
temps, és el mitjà de comunicació, de relació, que
permet el diàleg en defi nir-ne els actors.
Nosaltres, com a poble, no només tenim el dret, sinó
que també tenim l’obligació moral de defensar allò
que és nostre.
És pot avui viure en català a les Balears?
Actualment és impossible. Dia sí, dia també, els nostres
drets civils són menyspreats. Qualque vegada, se’ns
tracta malament només pel fet de parlar català.
Tenim dret a emprar la nostra llengua a tots els àmbits
de la nostra societat. Ho diu la llei, que sistemàticament
és incomplerta pels qui, en teoria, haurien de
garantir-ne l’aplicació.
Com podem avançar en l’objectiu de recuperar plenament
la nostra llengua?
Primer cal que ens demanem si som un poble que, de
veres, la vol recuperar totalment. Si és així, cap problema.
No hi ha res impossible, com ho demostren
diversos casos de recuperació lingüística en diversos
punts del món. Posarem un exemple simple: si tota la
gent que arriba a les Balears rebés, des de bon principi,
abans d’incorporar-se al mercat laboral, unes classes
de català remunerades, vos pareix que quedaria qualcú
sense aprendre’n?
Per recuperar, per retornar a la normalitat la nostra
llengua, cal esmerçar-hi molts d’esforços. No sé si tants
com els que han estat necessaris per arraconar-la de
molts dels àmbits públics en què havia estat hegemònica,
però sí que cal invertir-hi els doblers i recursos
que siguin necessaris. Apostar per la normalització lingüística
és la millor inversió de futur per a una terra
com la nostra, que no ha deixat de rebre gent provinent
d’altres terres en les darreres quatre dècades.
Què hem d’aconseguir encara?
Encara és necessari -imprescindible- l’esforç de tothom
per fer avançar la llengua. Després d’anys de prohibicions
franquistes, després d’anys d’inacció dels governs
anteriors i de tebiesa de l’actual, no en tenim garantida
la supervivència.
Cal aconseguir que la Unió Europea reconegui a tots
els efectes com a idioma ofi cial de les institucions comunitàries
la llengua catalana.
Cal que l’Estat espanyol garanteixi el dret de tots els
ciutadans a fer servir la seva llengua a tots els àmbits
sense discriminacions. I cal exigir a les institucions
espanyoles que anul·lin les més de cent disposicions
legals que limiten i discriminen l’ús de la llengua catalana.
És necessari que les institucions de les Illes Balears
(Parlament, Govern i Consells), liderin el procés de
normalització lingüística. Per això és imprescindible
que s’augmentin els recursos destinats al foment de la
llengua, que es potenciï l’existència de mitjans de comunicació
públics en català i que es faci possible que
el sistema educatiu de les Illes Balears funcioni íntegrament
en català.
També els ajuntaments, com a administració més propera
als ciutadans, s’han d’implicar activament en el
foment de la llengua, creant mecanismes d’integració
de la població nouvinguda.
Quina política lingüística necessitam per normalitzar
el català?
És necessària i possible una política que comenci per
donar dades de la situació real de la llengua pròpia de
les Balears àmbit per àmbit.
És necessària i possible una política que permeti l’entrada
de la llengua catalana en àmbits on la seva presència
és nul·la, per exemple en l’ensenyament no reglat
(autoescoles, acadèmies de mecanografi a...), en
certs negocis privats (assegurances...), a la premsa i un
llarguíssim etcètera.
És necessària i possible una política lingüística destinada
a augmentar la presència de la llengua catalana
en els àmbits on en té poca (món comercial i laboral,
esport, oci…).
És necessària i possible una política lingüística dirigida
a augmentar i prestigiar l’ús social del català.
És necessària i possible una política lingüística basada
en el fet que totes les persones residents a les Illes
Balears, independentment del seu lloc d’origen o del
color de la seva pell, se sentin convidades a aprendre la
llengua d’aquesta terra i a usar-la sense complexos.
Aquesta ha de ser la legislatura de la cohesió social…
Efectivament. A les eleccions municipals i autonòmiques
de 2007, una part de l’electorat de les Illes Balears
va castigar la deriva extremista del Partit Popular
contra la llengua catalana i contra la cultura pròpia, i
va atorgar la majoria en totes les grans institucions de
l’Arxipèlag (el Govern, els consells insulars i els ajuntaments
de les quatre capitals) a les forces polítiques que
varen participar a la Diada per la Llengua del 5 de maig
de 2007. Tal i com resava el lema del mosaic humà que
va aplegar més de 30.000 persones a la plaça Major de
Palma, més que mai, “el futur és nostre”. El futur és de
la societat civil i de les forces polítiques que veuen en
la nostra llengua un actiu imprescindible per garantir
la cohesió social a Mallorca. Els resultats del 27 de maig
de 2007 varen marcar un canvi de tendència en política
lingüística, cultural i educativa.
Què demanau des de l’OCB als nouvinguts?
Les Illes Balears són, actualment terra d’acollida, per
bé que en altres èpoques històriques hem estat emissors
d’emigrants. Sense anar gaire enrere en la història,
trobaríem molts casos de gent nascuda a les Balears
que visqueren en primera persona l’experiència de
l’emigració. Cap d’ells va voler abandonar la seva identitat.
Els mallorquins volgueren continuar sent mallorquins;
els menorquins, menorquins; els eivissencs,
eivissencs; i els formenterers, formenterers. Però no és
menys cert que els illencs que emigraren no li digueren
mai a ningú com els havien de parlar..., s’integraren
perfectament al país que els acollí. No renunciaren a
la seva identitat ni a les seves arrels, i al mateix temps
adquiriren part d’una nova identitat per viure a la terra
d’acollida. Vet aquí el que cal exigir als nouvinguts. Ni
més, ni menys.
